L'Assumpta

 

L'Assumpta.

Encoratjada, radiant de felicitat i amb la seva nena de set mesos a coll, un taxi la portava de l'estació de trens, a l'adreça que duia anotada en un paper. Ho havia deixat tot per ell. Havia cedit la custòdia del David, el seu fill de set anys, al seu pare. S'havia acomiadat de la feina a l'Hospital de Barcelona on treballava de cap d'infermeria. Havia deixat el pis de lloguer amb tots els mobles que havia comprat. Només importava una cosa: l'Òscar, el pare de la seva filla. L'amor de la seva vida. La seva parella des de feia tres anys. I recuperar els dies que no havien passat junts des que el van destinar a València, ja feia sis mesos.

Quina sorpresa li donaré —rumiava— quina prova més gran d'amor li puc demostrar que deixar-ho tot i voler començar de nou al seu costat, en un altre lloc, però junts. Trobaré feina a València, segur. No és vida que ell treballi a València, jo a Barcelona i veure'ns un cop cada quinze dies. Déu del cel, quines ganes de veure'l...

Mentre imaginava la trobada, la càlida abraçada, i la mirada enamorada i agraïda del seu Òscar, el taxi la deixava davant del número 32 del carrer Bartrina.

Va aprofitar que un veí obria el portal i va entrar amb ell. Es van dirigir a l'ascensor. El veí, molt amable, en veure-la carregada amb la criatura, la motxilla, i una maleta de rodes, li va cedir l'ascensor.

L'Assumpta va prémer el botó del segon pis. Notava un dolç palpitar del cor, papallones a l'estómac i, fins i tot, una lleugera tremolor a les mans.

Va sortir de l'ascensor i es va situar davant una porta blanca. Segon, segona, es llegia a la paret. Aquí és, va pensar, va inspirar profundament, es va col·locar bé el cabell, i tot seguit va trucar.

Una dona jove, en estat de gestació, va obrir, i amb ulls de sorpresa, guaitant-la de dalt a baix li va dir:

—Hola, què volia?

—Oh, perdoni, vinc... de fora... Crec que m'he equivocat de pis o d'edifici, no ho sé. Sóc al carrer Bartrina, número 32, segon, segona?

—Sí, sí, és aquí.

—No... pot ser, poder la finca és correcte i no tinc ben anotat el pis. Busco a Òscar Balcells Rubí. Miraré les bústies a baix. Disculpi.

—No, no. No s'equivoca, l'Òscar és el meu marit. Per què el busca?

Des de l'interior una veu masculina arribava sense compassió: 

—Qui és, princesa?

rosergomez©

L'aniversari.

Tota una vida junts. Ara, sols, sense els fills, amb batalles perdudes i d'altres guanyades, amb la saviesa que atorga el pas del temps i la comprensió que donen els anys de convivència quan hi ha amor.

Ja fa dues setmanes que rumia què li regalarà. 

Ella li ha dit, com sempre, no gastis diners que no necessito res. Però ell, tossut, no es perdonaria que arribés el dia sense haver-li comprat res.

I com sempre, va arribar l'últim dia abans de l’aniversari i encara no sabia què comprar. Ho havia de resoldre com abans millor, sense perdre més temps. Tota la tarda la va passar al Corte Inglés, fins que va veure unes sabates altes, precioses, com aquelles que porten les artistes que caminen per l'estora vermella el dia dels Goya. Els ulls li feien pampallugues, ja ho tenia! Me les pot embolicar per regal, si us plau?

Ella, que creia que ja era invisible, enxampa algú que encara la mira des de la porta i li fa l'ullet. Se li atansa, amb les mans a l'esquena, li fa un petó a la galta i li diu: "Per molts anys, reina", i li dóna el regal.

Ella somriu i desembolica el paquet amb aquella tremolor a les mans que fa uns mesos que pateix. En el fons sempre espera algun detall, encara que li digui que no vol res.

S'emociona en veure aquella delicadesa de sabates que no es podrà calçar, però són tan maques...

Després, el mira amb tendresa i li diu, m'encanten, crec que les portaré molt.

Ell és feliç perquè l'ha encertat, sense ser conscient que, ell, és el millor regal.

rosergomez©

La Inocencia.

Redacción de una niña de siete años. 

31-10-1960.

 Hoy sor Cándida se ha enfadado mucho conmigo porque he perdido la aguja y no podía coser en la clase de labor y como me aburría me he puesto a escribir con letra de médico. Cuando he visto el hábito negro tocando mi pupitre me he asustado mucho. El vestido de las monjas se llama hábito y llega hasta los pies. Entonces sor Cándida ha cogido mi cuaderno y se ha puesto a leer, pero no podía leer nada porque no ponía nada, eran solo garabatos como escriben los médicos. Entonces me ha dicho, aunque esté en catalán, sé lo que has escrito, y me ha dado un bofetón muy fuerte y me duele la oreja de la izquierda y tengo un poco de sangre en el cuello porque se me ha clavado el palito del pendiente y se me ha deshecho un poco la trenza. Yo no sé escribir en catalán. A lo mejor los garabatos de los médicos son en catalán. Tampoco sé que he escrito, pero la sor sí.

 No me gusta sor Cándida porque tiene la nariz como la bruja del cuento de Blanca Nieves y también tiene pelos en el bigote como el papa y lleva unas gafas muy feas con cristales gordos y tiene los ojos muy pequeñitos, pero sabe leer en catalán. Además siempre se mete el dedo en la nariz, después hace una bolita con los dedos. La mama dice que no se deben meter los dedos en la nariz porque es de marranos, que tengo que limpiármela con un pañuelo, pero es más fácil con el dedo como sor Cándida. Hoy es triste porque llueve y esta oscuro y yo también estoy triste. No se lo explicaré a la mama lo del bofetón porque se enfadará también, siempre dice que en casa mandan los padres y en el cole las monjas.

 La mama también está triste. Ayer, cuando era de noche, lloraba muy bajito, muy bajito.  Yo me desperté y estaba detrás de la puerta mirando y el papa la cogió del brazo y la echó de casa, pero la mama no se fue, se quedó en el umbral, entonces el papa la volvió a coger del brazo y la metió dentro de casa. 

La mama me llevó a mi cama sin reñirme, luego se acostaron el papa y la mama y la mama decía bajito: no, no, por favor, no… entonces oí un bofetón como el que me ha dado hoy sor Cándida y luego la mama lloraba bajito, bajito. Yo no he llorado porque ya soy grande, el día siete cumplí siete años y voy a hacer la primera comunión el año que viene el día del Corpus. No me gusta que se enfaden el papa y la mama. Le rezaré a Dios para que no se enfaden más porque las monjas dicen que si pedimos cosas a Dios se cumplen de verdad.

 La mama dice que pronto se van a ir los titos y los primos que duermen en la habitación que está al  lado de la que duermen el yayo y la yaya, entonces mis dos hermanas y yo dormiremos en la de los titos que se van, y la mama y el papa se quedaran más anchos y el papa hará un armario y sacaremos la maleta de la ropa de debajo de la cama y la podremos colgar en perchas.

 Mañana escribiré otra redacción.

 Adiós.

 Mari Luz García Cuenca

rosergomez©

 

El seu món feliç

  La nit era freda. El traster del garagte no era gran cosa, però sí molt millor que dormir al carrer. Els cent euros de lloguer que pagava per allò, més els trenta de quota mínima per poder fer servir el gimnàs ubicat molt a prop, sumaven totes les despeses fixes. Tot plegat cent trenta euros. Dels quatre-cents que rebia mensualment de l’administració restaven dos-cents setanta. Amb aquests diners, en Quim, en primer lloc s’havia d’assegurar la beguda: whisky, cerveses i alguna ampolla de vi. Després, portar la roba a rentar i, finalment, carregar el mòbil per trucar als seus fills. Sabia que algun dia aconseguiria parlar amb ells. Sort que dinava a Càritas i que encara tenia alguna amistat que el convidava a esmorzar de tant en tant.
 Ja no li quedava res, ni tan sols la guitarra, l’única cosa que li havia durat tota la vida, l’única cosa que s’havia estimat de veritat després de la mare, l’única cosa que l’acompanyava en hores d’atordiment per foragitar dimonis i dibuixar aquella fada que l’entenia. Les fades existeixen, murmurava, però no son eternes, i s'esvaïa en el món d'encanteri que el tenia abduït, on era capaç de distorsionar totalment la realitat a través del folklore llatinoamericà, i la seva veu s’unia en la distància a la dels Gauchos 4, i cantava: «Si se calla el cantor, calla la vida, porque la vida, la vida misma es todo un canto...»  i viatjava en el temps al seu món feliç, on tot era fàcil, on els desitjos esdevenien realitats, on ell era l’estrella, i la fada la mare.
 Tanmateix, ja no tenia guitarra, l’havia venuda, com l’equip de música, com la Reflex Minolta i tots els accessoris, com la moto Laverda 1000, com la casa que va heretar dels pares. Ara tocava habituar-se als sis metres quadrats de traster i a les dutxes del gimnàs.
Aquella tarda es va desplaçar a casa de la cosina de Terrassa. Volia que li guardés una maleta que contenia alguns records. Tot el que necessitava en el seu dia a dia, hi cabia en una bossa d'esport.
 —Com va tot, Quim?
 —No gaire bé. He hagut de deixar el pis compartit i llogar una habitació. M’hauries de guardar aquesta maleta uns dies fins que trobi feina i un lloc més ampli per viure.
 —Déu meu Quim, quina feina has de trobar amb seixanta anys?, i amb la fila que fas. Si la teva mare aixequés el cap... Eres la  nineta dels seus ulls.
 —No comencis, Vicenta. No tinc ganes de sermons.
 —Massa que et consentia!... Et polies tot el sou en capricis i a sobre et donava calés d’amagades del teu pare. Això no és estimar, això és malcriar! Tota la vida que has estat un informal i un inconstant. Mai no has valorat res, ni tan sols als teus fills. Jo havia d’entregar tot el que cobrava a casa com la majoria dels joves d’aquella època.
 —Ja has acabat? Puc deixar la maleta o no?
 —Au, va, posa-la sota l’escala. Vols prendre alguna cosa?
 —Una cervesa fresqueta, si en tens.
 —No en tinc d’alcohol, ja ho saps. Si vols, un suc de taronja o un cafè amb llet.
 —Un cafè amb llet.
 —Perfecte. Has de canviar el rumb de la teva vida o acabaràs malament. Creu-me, Quim, fas patir molt.
 —Tinc alguna cosa a la vista. Una feina a Mallorca. Haig de fer l’entrevista demà, si m’agafen estaré a prop dels meus fills.
 —Fills? Tu no en tens de fills. Mai no te n’has fet càrrec ni te n’has preocupat, i ara que són adults penses que et rebran amb els braços oberts? Sort en van tenir del teu pare, Déu l’hagi perdonat, que els hi anava enviant diners.
 —Vull parlar amb ells. M’escoltaran i segur que entendran les coses.
 —Vas begut, oi?
 En Quim no va respondre.Tampoc havia begut tant com perquè ho notés ningú, va pensar.
 —Bé, me’n vaig Vicenta, que demà haig de matinar.
 Un cop més l’havia esbroncat. No hi feia res. S’estimaven. Havien pujat com germans. Tant de bo fos veritat que tenia una feina a la vista, hauria fet feliç la Vicenta, rumiava mentre es dirigia al traster, la seva nova llar.
 Va desplegar l’hamaca i es va disposar a dormir conscient que mai no havia acceptat les normes i amb la certesa que tampoc no li importava. Només una cosa sorprenentment el colpia, que els seus fills no l'acceptessin.
 L’olor d’humitat, la gelor de l’indret i les parets esvorancades, li queien al damunt. Una petita bombeta penjada del sostre il•luminava amb prou feines aquella solitud que el sumia en una profunda tristesa. Pensava en el petit tresor que guardava la maleta en mans de la Vicenta... El come-discos vermell i un single de The Archies –Sugar Sugar.  Quins temps —rumorejava entre llàgrimes— crec que la Vicenta i jo la vam ballar mil vegades. El diàbolo amb què havien jugat incansablement. Una agenda manuscrita de la mare fins al dia que va morir i un àlbum de fotografies antigues, testimoni del seu món feliç. Va destapar l’ampolla de whisky i va fer un glop, després un altre i un altre. Els seus llavis llangorosos deixaven anar una bava espessa i els ulls mig aclucats ja no albiraven gairebé on era; l’alcohol de mica en mica l’anava desconnectat de la realitat fins que finalment es va adormir.
 L'olor de carburants i la llum intermitent al compàs del balanceig de la porta principal que es filtraven per les escletxes del traster el van despertar. Començava el moviment de cotxes i l’hora de llevar-se.
 Va enllestir la bossa i el necesser. Aniria al gimnàs a dutxar-se i a portar la roba a rentar. Després miraria d'esmorzar una mica. Abans, però, va trucar a l'Àngela. Estava segur que ella era la responsable de què els seus fills no volguessin parlar amb ell. Aquesta vegada no se'n sortirà, va pensar.
 —Àngela, vull parlar amb els meus fills.
 —Altre cop, Quim? Ells no ho volen. Com t'haig de dir que no truquis més?
 —Vull que m'ho diguin ells i fins que no ho facin seguiré trucant.
 Sentia veus en la distància que no deixaven dubtes:
 «No vull, mare, no parlaré amb aquest pesat, m'és igual que sigui món pare» «Doncs digues-li tu, Pau, a mi no m'escolta»  «No li penso dir res»... «I tu, Marina?, vols parlar amb ton pare?»
 La Marina, amb un gest de fúria, es va posar al telèfon:
 —Mira tio, no sé qui ets, ni m'importa, ni et vull conèixer. Ja tinc un pare, es diu Miquel. Em llegia contes de petita i esvaïa les meves pors. No truquis més. No et volem! Ho has entès bé?... No. Truquis. Més!
 —Marina, escolta'm!
 Aquest clam va quedar a l'aire mentre la Marina penjava. Va sortir del garatge capcot i amb passes lentes. "No truquis més", havia dit amb contundència la seva filla. "No parlaré amb aquest pesat", havia dit despectivament el seu fill.
 De sobte un reflex vermell, un soroll sord i contundent com l'esclat d'un coco i immediatament una immensa pau, mentre en la llunyania s’endevinava el so d'una sirena. Feia temps que no dormia tan relaxat i els seus somnis es barrejaven entre les cases blanques de la seva infantesa a Andalusia, la noia del biquini rosa, el primer petó de l’adolescència, les nits de bolos al Pub 240, totes les llàgrimes que va provocar, amics que mai va valorar, les feines que va dinamitar, aquells dos bebès que no va veure créixer... Els dies a la presó... la decadència... I de cop es va veure a si mateix, sol, despullat al bell mig d'un cru hivern... tremolava de fred, un fred intens, i tot d’un plegat, silenci.

(rosergomez)

La corbata blava

  L'ambient era el de sempre. Les boles de miralls voltaven al ritme de la música i les ràfegues que projectaven, llampegaven barrejades entre llums de colors, en rostres i cossos, mentre moviments sinuosos i braços amunt es congregaven en una munió tots a una com si faltessin poques hores per a la fi del món.
 Els Bee Gees van donar pas als Beatles i “Hey Jude” va començar a sonar dolça i romàntica. Es va buidar la pista. Tocava la tanda de lents.
 —No miris, Lola... S’acosta un noi d’aquells...
 —De quins, Tere?
 —D’aquells tan elegants que es perden en l’alçada, arriben a les tantes i no ballen mai... quins nervis...
 —Hola... Vols ballar?
 Va treure a la Lola, i la Tere es va quedar amb els ulls com taronges. Els seus llavis entreoberts mostraven un rictus amarg mentre mirava la Lola, abraçada a un dels nois dels seus somnis.
 Ballaven fusionats en un sol cos seguint el ritme de la música. El temps s’aturava en cada acord, i el suau perfum d’ell amarava uns moments on la Lola s’hauria volgut quedar per sempre. Es deia Agustí, portava un vestit gris de quadres molt discrets, príncep de gal•les, camisa blanca i corbata blava.
 El torn de lents va acabar i van anar cap a la barra a prendre una copa. La Tere esperava impacient recuperar la seva amiga, que finalment va tornar.
 —Em sap greu, Tere, estava segura que et trauria a tu.
 —Què dius! Tant me fa... Li hauria dit que no.  De fet, de lluny semblava una altra cosa.
 —A mi m’agrada. És educat, elegant i porta un perfum molt seductor.
 —Ximpleries... Vés amb compte que fa pinta de ser casat.
 —Vols dir?
 —T’has fixat si porta anell?
 —No
 —Doncs això és el primer que s’ha de mirar... Bé, hem de començar a marxar que ja són les nou.
 Recollien les bosses quan van sentir una veu al darrere.
 —Lola!... Ja marxeu?... Voleu que us porti a casa?
 —Oh, sí, perfecte! —va respondre la Tere davant la perplexitat de la Lola.
 El Renault Gordini verd de l'Agustí estava aparcat dos carrers més amunt. Quan van arribar, l’Agustí va obrir la porta del davant per donar pas a la Lola, i la del darrere perquè s’acomodés la Tere. Al mateix temps es va treure l’americana i la corbata i les va deixar sobre el seient que quedava lliure.
 —A la Lola l’hauries de deixar abans... Casa meva és una mica més lluny —va fer la Tere.
 —Com vulgueu. Les distàncies són properes. Tu què hi dius, Lola?
 —Jo... bé, tant és, el que vingui millor.
 —Nois... és una mica tard per a tanta divagació; si seguim la lògica,  primer hauria de baixar la Lola... —va espetegar la Tere.
 —D’acord... Som-hi! —va fer l’Agustí.
 En engegar el cotxe, la ràdio va començar a funcionar i mentre la Lola i l’Agustí enraonaven, la Tere anava estirant cautelosament la corbata que ell havia deixat al seient del costat. Quan la va tenir, la va enrotllar amb discreció i la va posar dins la bossa de mà. Després de deu minuts, el cotxe es va aturar davant el portal de la Lola i la Tere va aprofitar per seure al davant. L’Agustí va fer adéu a la Lola i li va dir que li trucaria.
 —Anem, doncs, la que ve a l’esquerra, tot recte i a la dreta, oi?
 —Exacte!
 Va posar primera, segona i després tercera i, involuntàriament, la seva mà va tocar el genoll de la Tere.
 —Perdona... ha estat sense voler.
 —No hi fa res. Aquestes coses passen... Així que fas espeleologia. És interessant i una de les coses que sempre m’havia cridat l’atenció però que mai he tingut oportunitat de fer.
 —Tots som nois a la colla; si no t’importa, pots venir quan vulguis.
 —Ja m’ho pensaré.
 —No et faria por? Pensa que baixem penjats d’una corda als avencs.
 —A mi no em fa por res... Només és qüestió d’assegurar bé.
 —Potser la Lola també vindria.
 —No ho crec. És una mica poruga per a aquestes coses.
 —Sou molt bones amigues segons m’ha explicat, i a més treballeu juntes.
 —Sí. Al Banc Hispà-americà.
 —Creia que éreu germanes. Us assembleu. Potser és que teniu un estil similar.
 —L’estil potser sí, però de tarannà som molt diferents. Ella és de les que es casen verges.
 Hi va haver un silenci que va durar just els dos minuts que faltaven per arribar.
 —Bé, ja hi som. Vols pujar a prendre un cafè?
 —T’ho agraeixo, però és massa tard i demà és laborable.
 —Molt bé. Ja hi haurà ocasió. Moltes gràcies, Agustí. Ep! Accepto la invitació de venir a fer avencs, ja ens parlarem. —Li va picar l’ullet i va sortir del cotxe fent volar la faldilla. Les calcetes van treure el cap i l’Agustí es va quedar uns segons pensatiu, esperant que desaparegués aquell terbolí de noia.
 L’Agustí va marxar amb les calcetes de la Tere al cap. I la Tere, mentre pujava les escales de dos en dos, pensava en el tresor que duia dins la bossa. Després de sopar, va triar la camisola malva rivetejada de puntes per dormir aquella nit. Va agafar la corbata i es va posar amb ella al llit olorant-la profundament. Amb els ulls aclucats intentava endevinar el perfum que desprenia...«Agua Brava» va murmurar. Sabia que quedar-se amb l'Agustí només era qüestió de temps, i de mica en mica es va adormir.
 Les NCR anaven a tota marxa. El fum de les cigarretes emboirava l’atmosfera. La Tere enumerava les lletres de canvi amb un pesat segell de fusta i ferro, que empastifava de greix negre tot el que tocava. Els telèfons sonaven sense parar.
 Jefe! Una transferència que no ha arribat. Fermí! Volen conformitat d’un taló. Maria! Demana sis-cents dòlars al departament d’estranger per demà... Dani, que no quadres? No. Per una puta pela haig de puntejar-ho tot. Collons, tio, posa-la de la teva butxaca, últimament no quadres mai. Au, vés a la merda! Només em faltes tu. Aquí demanen per la Lola de part d’un tal Agustí... On és? La veieu?
 En sentir el nom de l’Agustí, la Tere va deixar de segellar i es va aixecar com una exhalació.
 —Crec que ha anat al lavabo. Ja m’hi poso jo.
 —Hola! Sóc la Tere. La Lola no hi és en aquest moment. Vols que li digui alguna cosa?
 —No, gràcies. Només digues-li que he trucat.
 —Per cert Agustí, tinc la teva corbata. No entenc com, es va embolicar amb la meva jaqueta i me la vaig emportar sense adonar-me’n.
 —Ah... La vaig trobar a faltar i pensava que havia caigut al carrer en posar-la dins el cotxe.
 —Et dec un cafè. Vols que quedem i de passada te la torno?
 —A casa teva o a la meva?
 —A la meva, aquesta tarda a les set.
 —D’acord... Una cosa, Tere... No diguis a la Lola que he trucat.

(rosergomez)

Tragicomèdia - La Maria

Carrer Borriana - Sant Andreu (foto de la xarxa)

  Era un dia fred de l’hivern de 1970. La mare, com cada matí, em va despertar a un quart de set. A les vuit havia de ser a la feina i tenia al davant deu minuts caminant fins al metro de Fabra i Puig i vuit parades fins Plaça  Catalunya.
 Sempre es repetia el mateix ritual: la mare em portava el cafè amb llet al lavabo per aprofitar el temps i perquè no volia que  marxés en dejú. Després, mentre deia molt fluixet per no despertar les meves germanes  «Va nena que faràs tard» em preparava l’entrepà i l’embolicava amb paper fi marró d’estrassa, li semblava que era més higiènic que el paper de diari. Després, enfundada dins la seva bata de boatiné, m’acompanyava fins al xamfrà del carrer Santa Coloma amb Borriana, i allà, negra nit, esperava mentre jo enfilava carrer amunt fins que em perdia de vista. Aquest detall de la mare em donava seguretat, tot just havia fet quinze anys i era molt poruga.
  La matinada era freda, molt freda i s’agraïen els complements: gorra de llana,  bufanda i guants, que apaivagaven una mica aquell vent gelat que calava els ossos. El carrer estret i solitari amb la minsa il•luminació de quatre fanals, feia que les poques persones que transitaven esdevinguessin ombres,  tot i que jo, veia ombres per tot arreu a través del curt espai que delimitava la gorra de la bufanda.
  Caminava amb el cap baix mirant els meus peus i els panots del terra per on trepitjava, d’aquesta manera no sentia tanta por de la foscor. De sobte, un soroll semblant a la dringadissa d’unes claus en el silenci de la matinada, em va fer pensar que hi havia algú a la meva esquena. No gosava mirar enrere i vaig optar per alleugerar la marxa però el soroll no sols persistia, sinó que el sentia més proper i coincidia amb el compàs de les meves passes. Les cames em van començar a tremolar, algú m’estava perseguint, n’estava segura. El carrer Borriana en lloc d’escurçar a mesura que avançava, semblava que allargava, i la distància fins a arribar a la rambla on hi havia més amplitud, més llum i més persones, esdevenia inabastable, com si estigués dins un malson en el qual vols arrencar a córrer i les cames no responen alhora que es tornen més i més lentes.
  Començava a notar una suor freda mentre procurava accelerar, gairebé corria però el soroll corria també al mateix ritme que jo, l’angoixa em produïa ofec, sentia els batecs a la gola, sequedat a la boca i boira als ulls.
 Abocada a escapar com fos, vaig ensopegar i de poc va anar que no em mengés el terra... Finalment, quan em sentia quasi atrapada, vaig arribar a la rambla i amb un rampell de coratge vaig mirar enrere per veure qui m’empaitava. Sorprenentment, no hi havia ningú...
  Aturada al bell mig del carrer, mirava a dreta i esquerra. L’obvietat era que ningú no em seguia. No entenia res. Vaig reprendre el camí i el condemnat soroll el va reprendre també amb mi.
  Aleshores un pressentiment i un buit a l’estómac van acompanyar la meva mà dins la butxaca de l’abric i vaig descobrir tres maleïdes pessetes.

(rosergomez)

La mare.

La mare:

 Després de trucar al timbre diverses vegades sense resposta, en Sam va treure les claus de la butxaca i va obrir la porta. L’olor d’escudella barrejada inundava el pis i estimulava les ganes de dinar. La taula estava parada però la mare no hi era. Molt estrany perquè l’esperava per dinar. La va buscar per tot arreu sense trobar-la. Va pensar que poder havia baixat a comprar alguna cosa i que no trigaria gaire. Llavors va obrir la balconada per mirar si la veia venir. El cel estava gris, una roïna empipadora humitejava el seu rostre però no importava gaire. Es va recolzar sobre els seus braços a la barana del balcó mentre observava el carrer on havia jugat quan era un nen, fins i tot recordava tots els seus amics i també els seus noms; i per un moment hauria volgut retrocedir en el temps i tornar a aquella bonica edat .
 Dues llàgrimes van començar  a brollar-li dels ulls i es diluïen entre les diminutes espurnes d’aigua que semblaven suspeses a l’aire. Ja feia cinc anys que no veia el seu fill.
 Com podia haver imaginat que aquella noia que va conèixer durant el temps que va estar treballant a Pequin i que poc després es va convertir en la seva dona, va poder canviar tan un cop casada i uns mesos més tard amb l’embaràs? Aquella criatura dolça, de pell immaculada i ulls ametllats curiosament grans. Aquells llavis carnosos i rosats, genuïnament perfilats que li deien “t’estimo” i que després vomitaven insults i agressivitat? Com podia sospitar que aquella princesa amagava un tirà, i que fins i tot el va arribar a agredir físicament? I pensar que la seva mare, amb les cartes del tarot, havia endevinat tot el que va passar i el va advertir que s’equivocava amb aquella noia, inclús li va pronosticar que el bebè seria nen, i així va ser.
 Tot es va acabar el dia que en Sam va arribar a casa i va trobar una nota freda i escarida de la seva dona que li deia que havia marxat amb el nen per sempre. L’endemà, quan en Sam va anar a treure diners al banc, es va trobar amb la sorpresa que ella li havia escurat el compte.
 El trauma que arrossegava i la solitud augmentava amb la pèrdua d’en Nico, el gos que li havia regalat feia quatre anys en Bern, el seu company i amic alemany.
 De sobte, una veu a l’esquena el va fer reaccionar, era la Ventura, veïna del primer, acabava d’arribar i venia feta un mar de llàgrimes.
—Sap greu, Sam. La teva mare... Ha sofert un ictus, i...
—Com?
—L’he vista asseguda al balcó, de manera estranya. He pujat corrents i encara era conscient. Amb el dit assenyalava l’escudella que tenia al foc. De seguida he trucat a urgències i hem marxat amb una ambulància.
—Déu meu! On és ara? Com està?
 La Ventura, sanglotejant, negava amb el cap.

(rosergomez

La lluna a través de la finestra

 Els nens ja feia estona que dormien i just quan el campanar tocava les dotze, l’Aurora es va ficar al llit amb el nadó de cinc mesos per alletar-lo. La gelor que sentia als peus impedia que entrés en calor la resta del seu cos. Tenia fred, aquell fred estrany que fa carrisquejar les dents i que es confon amb la por. Aleshores va sentir la porta, i l’olor desagradable d'alcohol va envair l’estança com gairebé cada nit.
 L’Aurora romania quieta i callada amb el nadó ja adormit. Es mossegava els llavis perquè el soroll de les dents no delatés que encara estava desperta. Escoltava, però, en silenci, i endevinava que ell estava menjant els fesols que li havia deixat damunt la taula. Això no era bo, volia dir que no venia tan borratxo com altres vegades.
—Aurora! —va cridar —encara no has après a cuinar?
L’Aurora sabia què li esperava. Va deixar el seu petit ben tapadet i es va llevar tremolant del llit.
—Què passa Gaspar, no t’agraden?
No s’atrevia a mirar-lo. L’estampa esgarrifosa del marit que podia ser el seu pare l’esglaiava. Feia uns anys que s'havia casat amb ella per tapar-li les vergonyes d’haver estat mare soltera. El fàstic que sentia quan s’empassava les seves baves era contradictori a l’agraïment que li havia de tenir pel gran favor que li havia fet en protegir la seva reputació. El pare ho va arreglar tot, es van casar i van marxar del poble per començar una nova vida amb el petit que va infantar amb només disset anys.
—Mira’m!, mala puta!
 L’Aurora va aixecar el rostre lentament i el mirava de gairell com demanant-li clemència. Ningú, però, aturaria l’horror de cada cop que es produïa la mateixa escena.  La roba bruta i llefardosa cobrien el cos d’un jornaler de no gaire alçada, de cama prima i panxa protuberant i arrodonida. Unes orelles grosses sobresortien entre la boina i quatre cabells febles i enredats, de fet,  podia semblar una mena de trol però per l’alçada que tenia s’apropava més a un gnom deforme.
 De sota les celles sobresortien uns ulls desiguals que reflectien la vermellor de l’alcoholisme crònic. Gotes de suor de còlera relliscaven sobre el nas gruixut que li tapava parcialment el rictus. La boca sense pràcticament llavis, l’emmarcava un bigoti groguenc. De sobte, com un gos rabiós, li va ensenyar les poques dents corcades que li quedaven  i, embogit de fúria, va aixecar la mà esquerra i va colpejar l’Aurora que va caure contra el terra. La va agafar pels cabells mentre li tornava a preguntar si alguna vegada aprendria a cuinar. Després es va baixar els pantalons i la va penetrar allà mateix gemegant com un animal.
L’Aurora plorava per dins, notava sabor a sang i dolor a la mandíbula dreta. Mirava la lluna a través de la finestra i la trobava bonica mentre ell l’envestia en moviments descompassats i violents. El seu rostre jove i pàl•lid evocava el d’una novícia en un convent de clausura de l’edat mitjana, abandonada a la seva sort a mercè dels clergues i bisbes de l’època. Sentia angoixa en pensar en un altre embaràs i la maleïda resignació de la qual no podia escapar. Quan en Gaspar va quedar satisfet se’n va anar cap al llit conjugal i en pocs instants, dissonants roncs retronaven indiferents a una crueltat colpidora.
 L’Aurora, immersa en una devastadora solitud,  va agafar el seu nadó i es va estirar a terra damunt d’una vella flassada i, abraçada a l’infant com si el petit fos capaç d’entendre la seva miserable vida,  li venia al cap el seu André, un noi portuguès de pell fosca i cabell rinxolat que tenia el posat d’un príncep de conte. Es van enamorar quan el noi portava cada mes cafè de Portugal als amos del mas on ella vivia i treballava de minyona, i es volia casar amb ella en saber que estava embarassada sense importar-li si la criatura era d’ell o de l’amo, però malauradament va aparèixer mort a Montijo, pels voltants del riu Guadiana, el dia de la verge de Barbaño. De tot plegat ja havien passat sis anys. Ara l’Aurora en tenia vint-i-tres i era mare de quatre fills.
 Després d’uns dies, en Gaspar va ser afusellat davant l’altar de la Catedral de San Juan. Va ser una  víctima més de la massacre que va patir Badajoz quan el 1936,  l’exercit d’Àfrica, el general Yagüe  i les columnes d’Asensio i Castejón van acabar amb l’aixecament republicà dels jornalers.

(rosergomez)

Ningú no era feliç

(Polifonia de veus)

La professora:
L’hivern no m’agrada, les tardes són massa curtes i trobo a faltar el pare. Viure depenent d’una màquina de diàlisi i amb principis d’Alzheimer no és qualitat de vida, però hi era. És difícil suportar tanta tristesa. Fa només tres mesos que també va marxar la mare i en aquesta solitud que m’ensorra tot m’afecta més del normal, fins i tot no em puc treure del cap l’esguard de la Júlia. És una bona noia. Potser he estat massa inflexible amb ella però ho mereixia, n’estic segura. Després de més de trenta anys de docència ningú  no em pren el pèl. Només és qüestió de temps descobrir com se les empesca per copiar d’amagades en els exàmens.

L’alumna:
La profe s’ha enfadat amb mi  «mereixes un excel•lent, però t’he posat un notable perquè encara que no puc demostrar-ho, estic segura que has copiat. El teu examen és un calc escrupolós dels apunts que us vaig donar, i tard o d’hora t’enxamparé». Això m’ha dit exactament, ho recordo molt bé. Tota la tarda que veig borrós com quan obro els ulls sota la piscina, no vull plorar però les llàgrimes surten soles. Jo sé que no he copiat, m’ho sabia tot perquè la classe de literatura és la que més m’agrada. La senyo explica molt bé i és molt fàcil estudiar amb els apunts que ens dóna, els entenc millor que el llibre. Segur que m’ha agafat mania i no sé per què. Quan li he dit que no havia copiat, no m’ha cregut i no he pogut fer-li entendre que estava equivocada.

La mare:
 Aquest dolor d’esquena m’atabala, hauré d’anar al metge perquè ja fa dies que dura. La nena em preocupa, des que ha fet el canvi la veig estranya. Segur que són coses de l’adolescència però fa patir. Avui mateix està tancada i no ha volgut ni tan sols berenar. La noto distant i quan intento apropar-me em rebutja. En Jaume diu que la deixi tranquil•la que ja li passarà. Potser tindrà raó.
—Júlia, el sopar és a taula!
—No soparé mare, no tinc gana.
—Nena, estàs bé?
—Si mare, estic bé.

(rosergomez)