L'aniversari.

Tota una vida junts. Ara, sols, sense els fills, amb batalles perdudes i d'altres guanyades, amb la saviesa que atorga el pas del temps i la comprensió que donen els anys de convivència quan hi ha amor.

Ja fa dues setmanes que rumia què li regalarà. 

Ella li ha dit, com sempre, no gastis diners que no necessito res. Però ell, tossut, no es perdonaria que arribés el dia sense haver-li comprat res.

I com sempre, va arribar l'últim dia abans de l’aniversari i encara no sabia què comprar. Ho havia de resoldre com abans millor, sense perdre més temps. Tota la tarda la va passar al Corte Inglés, fins que va veure unes sabates altes, precioses, com aquelles que porten les artistes que caminen per l'estora vermella el dia dels Goya. Els ulls li feien pampallugues, ja ho tenia! Me les pot embolicar per regal, si us plau?

Ella, que creia que ja era invisible, enxampa algú que encara la mira des de la porta i li fa l'ullet. Se li atansa, amb les mans a l'esquena, li fa un petó a la galta i li diu: "Per molts anys, reina", i li dóna el regal.

Ella somriu i desembolica el paquet amb aquella tremolor a les mans que fa uns mesos que pateix. En el fons sempre espera algun detall, encara que li digui que no vol res.

S'emociona en veure aquella delicadesa de sabates que no es podrà calçar, però són tan maques...

Després, el mira amb tendresa i li diu, m'encanten, crec que les portaré molt.

Ell és feliç perquè l'ha encertat, sense ser conscient que, ell, és el millor regal.

rosergomez©