Els Bee Gees van donar pas als Beatles i “Hey Jude” va començar a sonar dolça i romàntica. Es va buidar la pista. Tocava la tanda de lents.
—No miris, Lola... S’acosta un noi d’aquells...
—De quins, Tere?
—D’aquells tan elegants que es perden en l’alçada, arriben a les tantes i no ballen mai... quins nervis...
—Hola... Vols ballar?
Va treure a la Lola, i la Tere es va quedar amb els ulls com taronges. Els seus llavis entreoberts mostraven un rictus amarg mentre mirava la Lola, abraçada a un dels nois dels seus somnis.
Ballaven fusionats en un sol cos seguint el ritme de la música. El temps s’aturava en cada acord, i el suau perfum d’ell amarava uns moments on la Lola s’hauria volgut quedar per sempre. Es deia Agustí, portava un vestit gris de quadres molt discrets, príncep de gal•les, camisa blanca i corbata blava.
El torn de lents va acabar i van anar cap a la barra a prendre una copa. La Tere esperava impacient recuperar la seva amiga, que finalment va tornar.
—Em sap greu, Tere, estava segura que et trauria a tu.
—Què dius! Tant me fa... Li hauria dit que no. De fet, de lluny semblava una altra cosa.
—A mi m’agrada. És educat, elegant i porta un perfum molt seductor.
—Ximpleries... Vés amb compte que fa pinta de ser casat.
—Vols dir?
—T’has fixat si porta anell?
—No
—Doncs això és el primer que s’ha de mirar... Bé, hem de començar a marxar que ja són les nou.
Recollien les bosses quan van sentir una veu al darrere.
—Lola!... Ja marxeu?... Voleu que us porti a casa?
—Oh, sí, perfecte! —va respondre la Tere davant la perplexitat de la Lola.
El Renault Gordini verd de l'Agustí estava aparcat dos carrers més amunt. Quan van arribar, l’Agustí va obrir la porta del davant per donar pas a la Lola, i la del darrere perquè s’acomodés la Tere. Al mateix temps es va treure l’americana i la corbata i les va deixar sobre el seient que quedava lliure.
—A la Lola l’hauries de deixar abans... Casa meva és una mica més lluny —va fer la Tere.
—Com vulgueu. Les distàncies són properes. Tu què hi dius, Lola?
—Jo... bé, tant és, el que vingui millor.
—Nois... és una mica tard per a tanta divagació; si seguim la lògica, primer hauria de baixar la Lola... —va espetegar la Tere.
—D’acord... Som-hi! —va fer l’Agustí.
En engegar el cotxe, la ràdio va començar a funcionar i mentre la Lola i l’Agustí enraonaven, la Tere anava estirant cautelosament la corbata que ell havia deixat al seient del costat. Quan la va tenir, la va enrotllar amb discreció i la va posar dins la bossa de mà. Després de deu minuts, el cotxe es va aturar davant el portal de la Lola i la Tere va aprofitar per seure al davant. L’Agustí va fer adéu a la Lola i li va dir que li trucaria.
—Anem, doncs, la que ve a l’esquerra, tot recte i a la dreta, oi?
—Exacte!
Va posar primera, segona i després tercera i, involuntàriament, la seva mà va tocar el genoll de la Tere.
—Perdona... ha estat sense voler.
—No hi fa res. Aquestes coses passen... Així que fas espeleologia. És interessant i una de les coses que sempre m’havia cridat l’atenció però que mai he tingut oportunitat de fer.
—Tots som nois a la colla; si no t’importa, pots venir quan vulguis.
—Ja m’ho pensaré.
—No et faria por? Pensa que baixem penjats d’una corda als avencs.
—A mi no em fa por res... Només és qüestió d’assegurar bé.
—Potser la Lola també vindria.
—No ho crec. És una mica poruga per a aquestes coses.
—Sou molt bones amigues segons m’ha explicat, i a més treballeu juntes.
—Sí. Al Banc Hispà-americà.
—Creia que éreu germanes. Us assembleu. Potser és que teniu un estil similar.
—L’estil potser sí, però de tarannà som molt diferents. Ella és de les que es casen verges.
Hi va haver un silenci que va durar just els dos minuts que faltaven per arribar.
—Bé, ja hi som. Vols pujar a prendre un cafè?
—T’ho agraeixo, però és massa tard i demà és laborable.
—Molt bé. Ja hi haurà ocasió. Moltes gràcies, Agustí. Ep! Accepto la invitació de venir a fer avencs, ja ens parlarem. —Li va picar l’ullet i va sortir del cotxe fent volar la faldilla. Les calcetes van treure el cap i l’Agustí es va quedar uns segons pensatiu, esperant que desaparegués aquell terbolí de noia.
L’Agustí va marxar amb les calcetes de la Tere al cap. I la Tere, mentre pujava les escales de dos en dos, pensava en el tresor que duia dins la bossa. Després de sopar, va triar la camisola malva rivetejada de puntes per dormir aquella nit. Va agafar la corbata i es va posar amb ella al llit olorant-la profundament. Amb els ulls aclucats intentava endevinar el perfum que desprenia...«Agua Brava» va murmurar. Sabia que quedar-se amb l'Agustí només era qüestió de temps, i de mica en mica es va adormir.
Les NCR anaven a tota marxa. El fum de les cigarretes emboirava l’atmosfera. La Tere enumerava les lletres de canvi amb un pesat segell de fusta i ferro, que empastifava de greix negre tot el que tocava. Els telèfons sonaven sense parar.
Jefe! Una transferència que no ha arribat. Fermí! Volen conformitat d’un taló. Maria! Demana sis-cents dòlars al departament d’estranger per demà... Dani, que no quadres? No. Per una puta pela haig de puntejar-ho tot. Collons, tio, posa-la de la teva butxaca, últimament no quadres mai. Au, vés a la merda! Només em faltes tu. Aquí demanen per la Lola de part d’un tal Agustí... On és? La veieu?
En sentir el nom de l’Agustí, la Tere va deixar de segellar i es va aixecar com una exhalació.
—Crec que ha anat al lavabo. Ja m’hi poso jo.
—Hola! Sóc la Tere. La Lola no hi és en aquest moment. Vols que li digui alguna cosa?
—No, gràcies. Només digues-li que he trucat.
—Per cert Agustí, tinc la teva corbata. No entenc com, es va embolicar amb la meva jaqueta i me la vaig emportar sense adonar-me’n.
—Ah... La vaig trobar a faltar i pensava que havia caigut al carrer en posar-la dins el cotxe.
—Et dec un cafè. Vols que quedem i de passada te la torno?
—A casa teva o a la meva?
—A la meva, aquesta tarda a les set.
—D’acord... Una cosa, Tere... No diguis a la Lola que he trucat.
(rosergomez)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar...