—M’agradaria ser una
làmpada, pare.
—Ah, sí? Doncs t’haurem
de posar una bombeta, un cable i endollar-te.
La
Martina reia divertida i aleshores el pare li va explicar un conte:
Vet aquí que una vegada hi havia una gavina
solitària que cada dia esperava pacient la vesprada, fins que veia sortir la
lluna, li encantava la lluentor que desprenia.
Finalment la lluna apareixia, i la gavina
embogia d’alegria, aixecava el vol, planejava i feia mil piruetes, com si volgués captar l’atenció
de la lluna i parlar amb ella. Però la lluna seguia el seu lent desplaçament
sense immutar-se.
Quan la lluna marxava uns dies, la gavina
esperava resignada fins que la veia aparèixer com una petita línia corbada al
cel, que eixamplava cada nit fins que la tornava a contemplar rodona i
brillant, fins i tot li semblava que li somreia. Volia que fos la seva amiga.
Tants dies la va esperar sense que la lluna li
digués res que pensava que no s’hi fixava en ella. Però no era així, perquè la
lluna en silenci observava aquell meravellós vol que la gavina li dedicava cada
nit.
I va arribar una nit en què la lluna li va
parlar:
—Hola, gavina. Que bonic és volar.
La gavina va aturar el vol, i va quedar
bocabadada suspesa a l’aire, no podia
creure que la lluna per fi li parlava.
—Oh, lluna! Sí, sí que és
bonic volar, però és més bonic tenir la teva bellesa i brillar en la nit com
tu.
—No, gavina. No sóc
bella, —li responia— el que veus és una il•lusió. Només sóc una esfera grisa
que volta avorrida dins l’univers.
La gavina, confusa, li
va dir:
—No és veritat! De
vegades te’n vas, i després d’unes nits, tornes. I la teva llum il·lumina
l’aigua del mar, i apareix un camí d’estels, a voltes, blancs, a voltes
daurats.
—Aquesta llum que veus,
no és meva.
—Ah, no? I doncs, de
qui és?
—És d’un amic.
—Jo no tinc cap amic
que em doni llum —va dir la gavina, molt trista.
—No la necessites,
gavina. Tu tens llum pròpia —va fer la lluna.
La gavina desconcertada va tornar al grup. Dubtava
del que li havia dit la lluna, però el que comptava era el que ella veia,
aquella llum delicada i un somriure. D’ençà d’aleshores, cada dia en caure la
vesprada, la gavina tornava a parlar amb la lluna i es van fer amigues per
sempre.
—Pare, les gavines no
tenen llum... I nosaltres tampoc.
—Com que no? Tots
desprenem llum, Martina.
—I... On la tenim? Jo
no la veig.
—La veuen els altres.
—Ah, si?
—Sí.
—I com sabré que els
altres veuen la meva llum?
—Sempre que rebis un
somriure.
—Pare, tu també tens
llum, perquè m’has fet somriure.
—Ara, ja ho has entès.
—La lluna també somriu,
pare?
—I tant, cada nit li
somriu al seu amic i també a la gavina.
—I qui és l’amic de la
lluna?
—El sol, Martina.
—I la gavina, també, pare.
—I la gavina, també. Au,
a dormir...
El pare tapava la
Martina mentre li feia l’ullet i el petó de bona nit.
