Ningú no era feliç

(Polifonia de veus)

La professora:
L’hivern no m’agrada, les tardes són massa curtes i trobo a faltar el pare. Viure depenent d’una màquina de diàlisi i amb principis d’Alzheimer no és qualitat de vida, però hi era. És difícil suportar tanta tristesa. Fa només tres mesos que també va marxar la mare i en aquesta solitud que m’ensorra tot m’afecta més del normal, fins i tot no em puc treure del cap l’esguard de la Júlia. És una bona noia. Potser he estat massa inflexible amb ella però ho mereixia, n’estic segura. Després de més de trenta anys de docència ningú  no em pren el pèl. Només és qüestió de temps descobrir com se les empesca per copiar d’amagades en els exàmens.

L’alumna:
La profe s’ha enfadat amb mi  «mereixes un excel•lent, però t’he posat un notable perquè encara que no puc demostrar-ho, estic segura que has copiat. El teu examen és un calc escrupolós dels apunts que us vaig donar, i tard o d’hora t’enxamparé». Això m’ha dit exactament, ho recordo molt bé. Tota la tarda que veig borrós com quan obro els ulls sota la piscina, no vull plorar però les llàgrimes surten soles. Jo sé que no he copiat, m’ho sabia tot perquè la classe de literatura és la que més m’agrada. La senyo explica molt bé i és molt fàcil estudiar amb els apunts que ens dóna, els entenc millor que el llibre. Segur que m’ha agafat mania i no sé per què. Quan li he dit que no havia copiat, no m’ha cregut i no he pogut fer-li entendre que estava equivocada.

La mare:
 Aquest dolor d’esquena m’atabala, hauré d’anar al metge perquè ja fa dies que dura. La nena em preocupa, des que ha fet el canvi la veig estranya. Segur que són coses de l’adolescència però fa patir. Avui mateix està tancada i no ha volgut ni tan sols berenar. La noto distant i quan intento apropar-me em rebutja. En Jaume diu que la deixi tranquil•la que ja li passarà. Potser tindrà raó.
—Júlia, el sopar és a taula!
—No soparé mare, no tinc gana.
—Nena, estàs bé?
—Si mare, estic bé.

(rosergomez)