Com sempre.

 

Microrelat:

Commoguda per la notícia, la Ruth va caminar els cinquanta metres de distància que tenia fins a la platja. Com cada dia va desplegar el para-sol i va estirar la tovallola. Asseguda, observava el mar tan bonic com sempre. Els núvols enterbolien el cel, i un ventet agradable apaivagava la calor d'aquell dia d'estiu. Devia tenir la meva edat, pensava, amb els ulls amarats en llàgrimes, i un calfred li va recórrer el cos.

En tornar a l'apartament, després de dues hores de sol i mar, coincidia com sempre amb el personal de neteja que ja plegava. En Manel, silent, amb la mirada dispersa, vestit amb l'uniforme blanc de Neteges Mur, s'encaixava el casc i engegava la moto per marxar, com sempre... però ja no duia la Isabel al seient de darrere.

rosergomez©

Dubtes existencials - Microrelat

La tardor ja despullava els arbres, i irrompia de ple a la seva vida despullant-la també d'encants. La seva imatge al mirall li mostrava, cada dia, sense miraments, la realitat dels seus anys. Considerant l'alternativa a seguir envellint, se li plantejaven seriosos dubtes. Seria capaç de fer-ho?

Absorta en aquests pensaments, no va veure l'ambulància que es va saltar el pas de vianants per on ella creuava.

rosergomez©

Ella.

Platja de S'Abanell

 Aquell dia el mar, en ple mes d'agost, a dos quarts de nou del matí, era com un gran llac. La llum de primera hora proporcionava una tonalitat daurada a la sorra. El sol es reflectia a les aigües en mil llumetes com petits flaixos que feia possible el suau moviment de l'aigua.

 Ella, com cada matí, abstreta en aquell mar que l'atreia amb el magnetisme d'un imant, romania asseguda on les ones mullen els peus. Després es banyava, nedava lentament i feia el mort amb els braços en creu.

 Jo observava el seu cos bronzejat surant al compàs del moviment de les ones, el seu rostre il·luminat, els ulls aclucats, i un lleu somriure que parlava per si sol. Per un moment vaig poder sentir el mateix que ella, com si el seu cos fos també el meu, i em sentia flotant de cara al cel damunt un gran matalàs suau i confortable.

 Em vaig quedar relaxada i finalment adormida. Ignoro d'on va sortir tanta gent intentant reanimar una noia a la sorra... És morta! No respira! Crideu una ambulància! I vaig reconèixer el meu cos des d’una curta distància cada cop més llunyana, mentre lliscava sobre les aigües cap a aquelles llumetes que ella mirava, embolcada en un immens benestar.

(rosergomez)

<

Soledad.

Atardecía con la segunda botella de vino. Temblaba el asfalto al paso del tren. Ella también mientras avanzaba insegura. Niebla espesa, lágrimas, miedo, y en un instante de lucidez venció la cobardía de volver atrás. Llegó al borde del andén y extendió los brazos como si quisiera volar. Oyó gritos, y un impacto sordo la envolvió por fin en un halo de paz.
Se llamaba Soledad.

rosergomez



Aquest microrelat, va ser un dels seleccionats al concurs de l'editorial Diversidad Literaria i forma part de l’antologia que porta el títol “Microatardeceres II”

(Setembre-2019)

Abrumadora sorpresa.

Foto paraguas cuatro gotas

 Tras un llamativo paraguas estampado de mariposas caminaban al unísono un grupo de personas hacia la Sagrada Familia. Desde mi perspectiva solo alcanzaba ver las gorras que protegían sus cabezas. Todo era perfecto aquel día de primavera cercana ya al verano. El sol doraba los perfiles de la inmensa catedral y la dotaba de un resplandor misterioso y bello. Gradualmente iba llegando más gente, se repetía la misma rutina de cada día. Aquel barrio se había transformado en un núcleo turístico de primer orden. De pronto, toda aquella paz se convirtió en algo espeluznante y extraño, el grupo de las gorras desapareció de mi vista, me faltaba el aliento y un vómito inminente que no podía expulsar me ahogaba sin compasión. A través de una bruma humana sobrecogedora y sonido de sirenas vi un espectáculo dantesco sin poder hacer nada para ayudar. Cuando desperté me encontraba en un hospital conectado a tres aparatos, ¿dónde estoy? En el Clínico, ha sufrido un infarto de miocardio.
  La tarde avanzaba lenta y aburrida, apreté el botón del mando de la tele: «El conductor de un autobús urbano ha sufrido un infarto de miocardio mientras conducía y se ha precipitado en la confluencia de las calles que rodean la Sagrada Familia. Un grupo de treinta turistas japoneses ha resultado gravemente herido, de los cuales siete han fallecido».
¡Dios mío!