L'Assumpta

 

L'Assumpta.

Encoratjada, radiant de felicitat i amb la seva nena de set mesos a coll, un taxi la portava de l'estació de trens, a l'adreça que duia anotada en un paper. Ho havia deixat tot per ell. Havia cedit la custòdia del David, el seu fill de set anys, al seu pare. S'havia acomiadat de la feina a l'Hospital de Barcelona on treballava de cap d'infermeria. Havia deixat el pis de lloguer amb tots els mobles que havia comprat. Només importava una cosa: l'Òscar, el pare de la seva filla. L'amor de la seva vida. La seva parella des de feia tres anys. I recuperar els dies que no havien passat junts des que el van destinar a València, ja feia sis mesos.

Quina sorpresa li donaré —rumiava— quina prova més gran d'amor li puc demostrar que deixar-ho tot i voler començar de nou al seu costat, en un altre lloc, però junts. Trobaré feina a València, segur. No és vida que ell treballi a València, jo a Barcelona i veure'ns un cop cada quinze dies. Déu del cel, quines ganes de veure'l...

Mentre imaginava la trobada, la càlida abraçada, i la mirada enamorada i agraïda del seu Òscar, el taxi la deixava davant del número 32 del carrer Bartrina.

Va aprofitar que un veí obria el portal i va entrar amb ell. Es van dirigir a l'ascensor. El veí, molt amable, en veure-la carregada amb la criatura, la motxilla, i una maleta de rodes, li va cedir l'ascensor.

L'Assumpta va prémer el botó del segon pis. Notava un dolç palpitar del cor, papallones a l'estómac i, fins i tot, una lleugera tremolor a les mans.

Va sortir de l'ascensor i es va situar davant una porta blanca. Segon, segona, es llegia a la paret. Aquí és, va pensar, va inspirar profundament, es va col·locar bé el cabell, i tot seguit va trucar.

Una dona jove, en estat de gestació, va obrir, i amb ulls de sorpresa, guaitant-la de dalt a baix li va dir:

—Hola, què volia?

—Oh, perdoni, vinc... de fora... Crec que m'he equivocat de pis o d'edifici, no ho sé. Sóc al carrer Bartrina, número 32, segon, segona?

—Sí, sí, és aquí.

—No... pot ser, poder la finca és correcte i no tinc ben anotat el pis. Busco a Òscar Balcells Rubí. Miraré les bústies a baix. Disculpi.

—No, no. No s'equivoca, l'Òscar és el meu marit. Per què el busca?

Des de l'interior una veu masculina arribava sense compassió: 

—Qui és, princesa?

rosergomez©