El seu món feliç

  La nit era freda. El traster del garagte no era gran cosa, però sí molt millor que dormir al carrer. Els cent euros de lloguer que pagava per allò, més els trenta de quota mínima per poder fer servir el gimnàs ubicat molt a prop, sumaven totes les despeses fixes. Tot plegat cent trenta euros. Dels quatre-cents que rebia mensualment de l’administració restaven dos-cents setanta. Amb aquests diners, en Quim, en primer lloc s’havia d’assegurar la beguda: whisky, cerveses i alguna ampolla de vi. Després, portar la roba a rentar i, finalment, carregar el mòbil per trucar als seus fills. Sabia que algun dia aconseguiria parlar amb ells. Sort que dinava a Càritas i que encara tenia alguna amistat que el convidava a esmorzar de tant en tant.
 Ja no li quedava res, ni tan sols la guitarra, l’única cosa que li havia durat tota la vida, l’única cosa que s’havia estimat de veritat després de la mare, l’única cosa que l’acompanyava en hores d’atordiment per foragitar dimonis i dibuixar aquella fada que l’entenia. Les fades existeixen, murmurava, però no son eternes, i s'esvaïa en el món d'encanteri que el tenia abduït, on era capaç de distorsionar totalment la realitat a través del folklore llatinoamericà, i la seva veu s’unia en la distància a la dels Gauchos 4, i cantava: «Si se calla el cantor, calla la vida, porque la vida, la vida misma es todo un canto...»  i viatjava en el temps al seu món feliç, on tot era fàcil, on els desitjos esdevenien realitats, on ell era l’estrella, i la fada la mare.
 Tanmateix, ja no tenia guitarra, l’havia venuda, com l’equip de música, com la Reflex Minolta i tots els accessoris, com la moto Laverda 1000, com la casa que va heretar dels pares. Ara tocava habituar-se als sis metres quadrats de traster i a les dutxes del gimnàs.
Aquella tarda es va desplaçar a casa de la cosina de Terrassa. Volia que li guardés una maleta que contenia alguns records. Tot el que necessitava en el seu dia a dia, hi cabia en una bossa d'esport.
 —Com va tot, Quim?
 —No gaire bé. He hagut de deixar el pis compartit i llogar una habitació. M’hauries de guardar aquesta maleta uns dies fins que trobi feina i un lloc més ampli per viure.
 —Déu meu Quim, quina feina has de trobar amb seixanta anys?, i amb la fila que fas. Si la teva mare aixequés el cap... Eres la  nineta dels seus ulls.
 —No comencis, Vicenta. No tinc ganes de sermons.
 —Massa que et consentia!... Et polies tot el sou en capricis i a sobre et donava calés d’amagades del teu pare. Això no és estimar, això és malcriar! Tota la vida que has estat un informal i un inconstant. Mai no has valorat res, ni tan sols als teus fills. Jo havia d’entregar tot el que cobrava a casa com la majoria dels joves d’aquella època.
 —Ja has acabat? Puc deixar la maleta o no?
 —Au, va, posa-la sota l’escala. Vols prendre alguna cosa?
 —Una cervesa fresqueta, si en tens.
 —No en tinc d’alcohol, ja ho saps. Si vols, un suc de taronja o un cafè amb llet.
 —Un cafè amb llet.
 —Perfecte. Has de canviar el rumb de la teva vida o acabaràs malament. Creu-me, Quim, fas patir molt.
 —Tinc alguna cosa a la vista. Una feina a Mallorca. Haig de fer l’entrevista demà, si m’agafen estaré a prop dels meus fills.
 —Fills? Tu no en tens de fills. Mai no te n’has fet càrrec ni te n’has preocupat, i ara que són adults penses que et rebran amb els braços oberts? Sort en van tenir del teu pare, Déu l’hagi perdonat, que els hi anava enviant diners.
 —Vull parlar amb ells. M’escoltaran i segur que entendran les coses.
 —Vas begut, oi?
 En Quim no va respondre.Tampoc havia begut tant com perquè ho notés ningú, va pensar.
 —Bé, me’n vaig Vicenta, que demà haig de matinar.
 Un cop més l’havia esbroncat. No hi feia res. S’estimaven. Havien pujat com germans. Tant de bo fos veritat que tenia una feina a la vista, hauria fet feliç la Vicenta, rumiava mentre es dirigia al traster, la seva nova llar.
 Va desplegar l’hamaca i es va disposar a dormir conscient que mai no havia acceptat les normes i amb la certesa que tampoc no li importava. Només una cosa sorprenentment el colpia, que els seus fills no l'acceptessin.
 L’olor d’humitat, la gelor de l’indret i les parets esvorancades, li queien al damunt. Una petita bombeta penjada del sostre il•luminava amb prou feines aquella solitud que el sumia en una profunda tristesa. Pensava en el petit tresor que guardava la maleta en mans de la Vicenta... El come-discos vermell i un single de The Archies –Sugar Sugar.  Quins temps —rumorejava entre llàgrimes— crec que la Vicenta i jo la vam ballar mil vegades. El diàbolo amb què havien jugat incansablement. Una agenda manuscrita de la mare fins al dia que va morir i un àlbum de fotografies antigues, testimoni del seu món feliç. Va destapar l’ampolla de whisky i va fer un glop, després un altre i un altre. Els seus llavis llangorosos deixaven anar una bava espessa i els ulls mig aclucats ja no albiraven gairebé on era; l’alcohol de mica en mica l’anava desconnectat de la realitat fins que finalment es va adormir.
 L'olor de carburants i la llum intermitent al compàs del balanceig de la porta principal que es filtraven per les escletxes del traster el van despertar. Començava el moviment de cotxes i l’hora de llevar-se.
 Va enllestir la bossa i el necesser. Aniria al gimnàs a dutxar-se i a portar la roba a rentar. Després miraria d'esmorzar una mica. Abans, però, va trucar a l'Àngela. Estava segur que ella era la responsable de què els seus fills no volguessin parlar amb ell. Aquesta vegada no se'n sortirà, va pensar.
 —Àngela, vull parlar amb els meus fills.
 —Altre cop, Quim? Ells no ho volen. Com t'haig de dir que no truquis més?
 —Vull que m'ho diguin ells i fins que no ho facin seguiré trucant.
 Sentia veus en la distància que no deixaven dubtes:
 «No vull, mare, no parlaré amb aquest pesat, m'és igual que sigui món pare» «Doncs digues-li tu, Pau, a mi no m'escolta»  «No li penso dir res»... «I tu, Marina?, vols parlar amb ton pare?»
 La Marina, amb un gest de fúria, es va posar al telèfon:
 —Mira tio, no sé qui ets, ni m'importa, ni et vull conèixer. Ja tinc un pare, es diu Miquel. Em llegia contes de petita i esvaïa les meves pors. No truquis més. No et volem! Ho has entès bé?... No. Truquis. Més!
 —Marina, escolta'm!
 Aquest clam va quedar a l'aire mentre la Marina penjava. Va sortir del garatge capcot i amb passes lentes. "No truquis més", havia dit amb contundència la seva filla. "No parlaré amb aquest pesat", havia dit despectivament el seu fill.
 De sobte un reflex vermell, un soroll sord i contundent com l'esclat d'un coco i immediatament una immensa pau, mentre en la llunyania s’endevinava el so d'una sirena. Feia temps que no dormia tan relaxat i els seus somnis es barrejaven entre les cases blanques de la seva infantesa a Andalusia, la noia del biquini rosa, el primer petó de l’adolescència, les nits de bolos al Pub 240, totes les llàgrimes que va provocar, amics que mai va valorar, les feines que va dinamitar, aquells dos bebès que no va veure créixer... Els dies a la presó... la decadència... I de cop es va veure a si mateix, sol, despullat al bell mig d'un cru hivern... tremolava de fred, un fred intens, i tot d’un plegat, silenci.

(rosergomez)