Tragicomèdia - La Maria

Carrer Borriana - Sant Andreu (foto de la xarxa)

  Era un dia fred de l’hivern de 1970. La mare, com cada matí, em va despertar a un quart de set. A les vuit havia de ser a la feina i tenia al davant deu minuts caminant fins al metro de Fabra i Puig i vuit parades fins Plaça  Catalunya.
 Sempre es repetia el mateix ritual: la mare em portava el cafè amb llet al lavabo per aprofitar el temps i perquè no volia que  marxés en dejú. Després, mentre deia molt fluixet per no despertar les meves germanes  «Va nena que faràs tard» em preparava l’entrepà i l’embolicava amb paper fi marró d’estrassa, li semblava que era més higiènic que el paper de diari. Després, enfundada dins la seva bata de boatiné, m’acompanyava fins al xamfrà del carrer Santa Coloma amb Borriana, i allà, negra nit, esperava mentre jo enfilava carrer amunt fins que em perdia de vista. Aquest detall de la mare em donava seguretat, tot just havia fet quinze anys i era molt poruga.
  La matinada era freda, molt freda i s’agraïen els complements: gorra de llana,  bufanda i guants, que apaivagaven una mica aquell vent gelat que calava els ossos. El carrer estret i solitari amb la minsa il•luminació de quatre fanals, feia que les poques persones que transitaven esdevinguessin ombres,  tot i que jo, veia ombres per tot arreu a través del curt espai que delimitava la gorra de la bufanda.
  Caminava amb el cap baix mirant els meus peus i els panots del terra per on trepitjava, d’aquesta manera no sentia tanta por de la foscor. De sobte, un soroll semblant a la dringadissa d’unes claus en el silenci de la matinada, em va fer pensar que hi havia algú a la meva esquena. No gosava mirar enrere i vaig optar per alleugerar la marxa però el soroll no sols persistia, sinó que el sentia més proper i coincidia amb el compàs de les meves passes. Les cames em van començar a tremolar, algú m’estava perseguint, n’estava segura. El carrer Borriana en lloc d’escurçar a mesura que avançava, semblava que allargava, i la distància fins a arribar a la rambla on hi havia més amplitud, més llum i més persones, esdevenia inabastable, com si estigués dins un malson en el qual vols arrencar a córrer i les cames no responen alhora que es tornen més i més lentes.
  Començava a notar una suor freda mentre procurava accelerar, gairebé corria però el soroll corria també al mateix ritme que jo, l’angoixa em produïa ofec, sentia els batecs a la gola, sequedat a la boca i boira als ulls.
 Abocada a escapar com fos, vaig ensopegar i de poc va anar que no em mengés el terra... Finalment, quan em sentia quasi atrapada, vaig arribar a la rambla i amb un rampell de coratge vaig mirar enrere per veure qui m’empaitava. Sorprenentment, no hi havia ningú...
  Aturada al bell mig del carrer, mirava a dreta i esquerra. L’obvietat era que ningú no em seguia. No entenia res. Vaig reprendre el camí i el condemnat soroll el va reprendre també amb mi.
  Aleshores un pressentiment i un buit a l’estómac van acompanyar la meva mà dins la butxaca de l’abric i vaig descobrir tres maleïdes pessetes.

(rosergomez)