La mare.

La mare:

 Després de trucar al timbre diverses vegades sense resposta, en Sam va treure les claus de la butxaca i va obrir la porta. L’olor d’escudella barrejada inundava el pis i estimulava les ganes de dinar. La taula estava parada però la mare no hi era. Molt estrany perquè l’esperava per dinar. La va buscar per tot arreu sense trobar-la. Va pensar que poder havia baixat a comprar alguna cosa i que no trigaria gaire. Llavors va obrir la balconada per mirar si la veia venir. El cel estava gris, una roïna empipadora humitejava el seu rostre però no importava gaire. Es va recolzar sobre els seus braços a la barana del balcó mentre observava el carrer on havia jugat quan era un nen, fins i tot recordava tots els seus amics i també els seus noms; i per un moment hauria volgut retrocedir en el temps i tornar a aquella bonica edat .
 Dues llàgrimes van començar  a brollar-li dels ulls i es diluïen entre les diminutes espurnes d’aigua que semblaven suspeses a l’aire. Ja feia cinc anys que no veia el seu fill.
 Com podia haver imaginat que aquella noia que va conèixer durant el temps que va estar treballant a Pequin i que poc després es va convertir en la seva dona, va poder canviar tan un cop casada i uns mesos més tard amb l’embaràs? Aquella criatura dolça, de pell immaculada i ulls ametllats curiosament grans. Aquells llavis carnosos i rosats, genuïnament perfilats que li deien “t’estimo” i que després vomitaven insults i agressivitat? Com podia sospitar que aquella princesa amagava un tirà, i que fins i tot el va arribar a agredir físicament? I pensar que la seva mare, amb les cartes del tarot, havia endevinat tot el que va passar i el va advertir que s’equivocava amb aquella noia, inclús li va pronosticar que el bebè seria nen, i així va ser.
 Tot es va acabar el dia que en Sam va arribar a casa i va trobar una nota freda i escarida de la seva dona que li deia que havia marxat amb el nen per sempre. L’endemà, quan en Sam va anar a treure diners al banc, es va trobar amb la sorpresa que ella li havia escurat el compte.
 El trauma que arrossegava i la solitud augmentava amb la pèrdua d’en Nico, el gos que li havia regalat feia quatre anys en Bern, el seu company i amic alemany.
 De sobte, una veu a l’esquena el va fer reaccionar, era la Ventura, veïna del primer, acabava d’arribar i venia feta un mar de llàgrimes.
—Sap greu, Sam. La teva mare... Ha sofert un ictus, i...
—Com?
—L’he vista asseguda al balcó, de manera estranya. He pujat corrents i encara era conscient. Amb el dit assenyalava l’escudella que tenia al foc. De seguida he trucat a urgències i hem marxat amb una ambulància.
—Déu meu! On és ara? Com està?
 La Ventura, sanglotejant, negava amb el cap.

(rosergomez