L’Aurora romania quieta i callada amb el nadó ja adormit. Es mossegava els llavis perquè el soroll de les dents no delatés que encara estava desperta. Escoltava, però, en silenci, i endevinava que ell estava menjant els fesols que li havia deixat damunt la taula. Això no era bo, volia dir que no venia tan borratxo com altres vegades.
—Aurora! —va cridar —encara no has après a cuinar?
L’Aurora sabia què li esperava. Va deixar el seu petit ben tapadet i es va llevar tremolant del llit.
—Què passa Gaspar, no t’agraden?
No s’atrevia a mirar-lo. L’estampa esgarrifosa del marit que podia ser el seu pare l’esglaiava. Feia uns anys que s'havia casat amb ella per tapar-li les vergonyes d’haver estat mare soltera. El fàstic que sentia quan s’empassava les seves baves era contradictori a l’agraïment que li havia de tenir pel gran favor que li havia fet en protegir la seva reputació. El pare ho va arreglar tot, es van casar i van marxar del poble per començar una nova vida amb el petit que va infantar amb només disset anys.
—Mira’m!, mala puta!
L’Aurora va aixecar el rostre lentament i el mirava de gairell com demanant-li clemència. Ningú, però, aturaria l’horror de cada cop que es produïa la mateixa escena. La roba bruta i llefardosa cobrien el cos d’un jornaler de no gaire alçada, de cama prima i panxa protuberant i arrodonida. Unes orelles grosses sobresortien entre la boina i quatre cabells febles i enredats, de fet, podia semblar una mena de trol però per l’alçada que tenia s’apropava més a un gnom deforme.
De sota les celles sobresortien uns ulls desiguals que reflectien la vermellor de l’alcoholisme crònic. Gotes de suor de còlera relliscaven sobre el nas gruixut que li tapava parcialment el rictus. La boca sense pràcticament llavis, l’emmarcava un bigoti groguenc. De sobte, com un gos rabiós, li va ensenyar les poques dents corcades que li quedaven i, embogit de fúria, va aixecar la mà esquerra i va colpejar l’Aurora que va caure contra el terra. La va agafar pels cabells mentre li tornava a preguntar si alguna vegada aprendria a cuinar. Després es va baixar els pantalons i la va penetrar allà mateix gemegant com un animal.
L’Aurora plorava per dins, notava sabor a sang i dolor a la mandíbula dreta. Mirava la lluna a través de la finestra i la trobava bonica mentre ell l’envestia en moviments descompassats i violents. El seu rostre jove i pàl•lid evocava el d’una novícia en un convent de clausura de l’edat mitjana, abandonada a la seva sort a mercè dels clergues i bisbes de l’època. Sentia angoixa en pensar en un altre embaràs i la maleïda resignació de la qual no podia escapar. Quan en Gaspar va quedar satisfet se’n va anar cap al llit conjugal i en pocs instants, dissonants roncs retronaven indiferents a una crueltat colpidora.
L’Aurora, immersa en una devastadora solitud, va agafar el seu nadó i es va estirar a terra damunt d’una vella flassada i, abraçada a l’infant com si el petit fos capaç d’entendre la seva miserable vida, li venia al cap el seu André, un noi portuguès de pell fosca i cabell rinxolat que tenia el posat d’un príncep de conte. Es van enamorar quan el noi portava cada mes cafè de Portugal als amos del mas on ella vivia i treballava de minyona, i es volia casar amb ella en saber que estava embarassada sense importar-li si la criatura era d’ell o de l’amo, però malauradament va aparèixer mort a Montijo, pels voltants del riu Guadiana, el dia de la verge de Barbaño. De tot plegat ja havien passat sis anys. Ara l’Aurora en tenia vint-i-tres i era mare de quatre fills.
Després d’uns dies, en Gaspar va ser afusellat davant l’altar de la Catedral de San Juan. Va ser una víctima més de la massacre que va patir Badajoz quan el 1936, l’exercit d’Àfrica, el general Yagüe i les columnes d’Asensio i Castejón van acabar amb l’aixecament republicà dels jornalers.
(rosergomez)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar...