Els últims batecs.

 

Ja se sent la melodia

dels àngels que t'esperen,

per què costa tant morir-se?

Per què l'agonia és tan lenta?

Les teves mans reposen

sobre núvols de cotó,

el teu respirar lent,

acords de dolça cançó.

Els teus ulls ja no miren

el món de l'exterior,

ja veuen aquella llum

que dona pau i serenor.

Les hores semblen dies,

els dies no s'acaben,

t'observo de prop i penso,

si pogués ajudar-te...

Ja se sent en la llunyania

la veu de la tendresa,

per què costa tant morir-se?

Per què l'agonia és tan lenta?

 

rosergomez ©

Era...

 

Era,

la càlida llum

de la tarda,

i el suau vent

que el cabell, ondulava.

Era,

l'heura que abraçava

l'arbre,

i la pluja que el sotabosc,

enaiguava.

Era,

ona de mar embravit

bressolant apassionada.

Era,

del camp tendra rosella,

que entre el blat joguinejava.

Era,

somni d'estiu i

estel de matinada.

Nit de lluna plena i

matí de dàlies blanques.

 

rosergomez ©

Guerra.

 

Transito entre boira espessa

sobre estancs de nenúfars negres

i camins sagnant absències.

Dolor, incoherència.

Tancs de batalla que avancen

en nits sense treva,

realitat de mort i de guerra.

Impotent.

En el temps compartit a distància,

sento el clamor

d'una generació germana,

que sota l'esclat de l'odi

desapareix com fum

entre núvols de misèria humana.

Voldria tenir la clau

per transformar armes en aixades,

tancs en tractors,

desintegrar les bombes

i convertir-les en llavors

recuperar vides escapçades,

i canviar l'odi per amor.

rosergomez©

 

Penjoll de glaç al cor

Trista nostàlgia

que engoleix el silenci,

mots que el vent s’endugué,

destret que cau per les esquerdes

del pensament.

D’allà on alberga la lluna

plouen espurnes d’argent

que aboquen a l'ànima

la tènue llum de l’enyorança.

Pols de camins inacabats,

deserts d'engrunes d'amor

a l'ombra del teu record.

Penjoll de glaç al cor

que desfà la llàgrima candent,

de tot allò que persisteix

a l'inconscient.

rosergomez©

                                    

Poema d'amor

Tanco els ulls i navego

pel vellut de la teva pell

per solcs de clars de lluna

entre les ones del teu deler.

 

I volo dins del temps,

enmig del mar i el cel,

a un temps clavat a l’ànima

que silent m’acompanya

i m'atura en aquell racó,

núvol de roses blanques,

de plaer i dolçor.

 

Prop de la lluna una estrella

el nostre cau d'amor.

rosergomez©

No queda temps...

Ja esclata la mimosa

en el seu cicle natural,

tot comença i tot acaba

i tot torna a començar.

Altres petjades

ompliran la ciutat,

Altres persones

habitaran la nostra llar.

Ja no queda temps...

No queda temps

per guardar calcetes

per estrenar;

ni la roba més maca

per l'endemà.

No queda temps

per deixar passar

l'oportunitat de perdonar,

d'estimar, de regalar.

No hi ha temps

de dubtar, de callar...

No, no podem esperar l'estiu

per gaudir del mar.

Ni deixar de beure el cava

            que la nevera va refredant ;-)

 

rosergomez©

 

A la parca

 

No vinguis de pressa,

que el sol encara brilla

i m'haig de gronxar als núvols

i surfejar per aigües netes.

 

No vinguis encara,

que haig de collir el blat,

i deixar llaurat el camp,

i netejar de còdols el riu.

 

Espera un dia més,

que l'estiu encara es viu

i abans de marxar voldria

albirar allò que desitjo,

 

Vine, doncs, parca,

però tranquil·la, i amb pausa,

estaré preparada,

que no cal, per fer el viatge,

ni farcell, ni sabates,

i el teu nom ja no m'espanta.

 

rosergomez©

Somni

 

De sobte el temps s'atura

i una rosa vellutada

impregna de perfum l'aire...

i no hi ha més so

que les meves petjades.

M'assec a l'ombra del til·ler

i sento refilar l'ocell

entre les fulles de l'arbre,

i vola el pensament,

i una tristor m'aclapara.

Sota el sainet de la vida

entre clarors i obagues,

navego solitària

en aquelles nits en blanc,

resseguint les contrades.

Una mà em sacseja,

i desperto astorada.

No hi ha rosa, ni perfum!

Ni til·ler!

Ni ocell que canta!,

només un rastre fugisser

de tot allò que l'inconscient

impassiblement amaga.

 

rosergomez©