Trista nostàlgia
que engoleix el silenci,
mots que el vent s’endugué,
destret que cau per les esquerdes
del pensament.
D’allà on alberga la lluna
plouen espurnes d’argent
que aboquen a l'ànima
la tènue llum de l’enyorança.
Pols de camins inacabats,
deserts d'engrunes d'amor
a l'ombra del teu record.
Penjoll de glaç al cor
que desfà la llàgrima candent,
de tot allò que persisteix
a l'inconscient.
rosergomez©
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar...