Somni

 

De sobte el temps s'atura

i una rosa vellutada

impregna de perfum l'aire...

i no hi ha més so

que les meves petjades.

M'assec a l'ombra del til·ler

i sento refilar l'ocell

entre les fulles de l'arbre,

i vola el pensament,

i una tristor m'aclapara.

Sota el sainet de la vida

entre clarors i obagues,

navego solitària

en aquelles nits en blanc,

resseguint les contrades.

Una mà em sacseja,

i desperto astorada.

No hi ha rosa, ni perfum!

Ni til·ler!

Ni ocell que canta!,

només un rastre fugisser

de tot allò que l'inconscient

impassiblement amaga.

 

rosergomez©