Ella.

Platja de S'Abanell

 Aquell dia el mar, en ple mes d'agost, a dos quarts de nou del matí, era com un gran llac. La llum de primera hora proporcionava una tonalitat daurada a la sorra. El sol es reflectia a les aigües en mil llumetes com petits flaixos que feia possible el suau moviment de l'aigua.

 Ella, com cada matí, abstreta en aquell mar que l'atreia amb el magnetisme d'un imant, romania asseguda on les ones mullen els peus. Després es banyava, nedava lentament i feia el mort amb els braços en creu.

 Jo observava el seu cos bronzejat surant al compàs del moviment de les ones, el seu rostre il·luminat, els ulls aclucats, i un lleu somriure que parlava per si sol. Per un moment vaig poder sentir el mateix que ella, com si el seu cos fos també el meu, i em sentia flotant de cara al cel damunt un gran matalàs suau i confortable.

 Em vaig quedar relaxada i finalment adormida. Ignoro d'on va sortir tanta gent intentant reanimar una noia a la sorra... És morta! No respira! Crideu una ambulància! I vaig reconèixer el meu cos des d’una curta distància cada cop més llunyana, mentre lliscava sobre les aigües cap a aquelles llumetes que ella mirava, embolcada en un immens benestar.

(rosergomez)

<