Darrera d'un somriure

                        

Que difícil és somriure

quan la lluna està amagada,

que difícil caminar

per la senda enllotada.

I cerques més camins

on no hi ha camins,

i anheles abraçades,

massa llunyanes,

d'amor de mare,

aquella dona enyorada,

que escoltava,

que eixugava llàgrimes,

que no preguntava.

I assages dissimular,

amb la teva imatge al mirall,

el que t’aclapara l’ànima,

i de sobte t'atrapa

una solitud gelada.

I en la nit curulla de núvols,

de foscor inusitada,

busques l'escletxa de llum

que t'ensenyava la mare.

 

rosergomez©